Maleïda llei de Murphy

I és que la llei de Murphy no enganya i tampoc acostuma a fallar!

Segons la gran llei del màxim desastre de Murphy si una cosa ha d’anar malament, segurament anirà malament o pitjor del que estava previst.  Aquella llei que diu que la torrada sempre cau del cantó untat amb la mantega o que si arribes tard a alguna cita et passaran mil entrebancs per arribar encara més tard! I evidentment la que avui em porta a parlar-ne: PERDRE 40 minuts fent tombs amb el cotxe per aparcar relativament a prop de casa i acabar aparcant a l’altre punta poble... i el pitjor en arribar davant del teu domicili trobar una enorme plaça lliure!

Efectivament, això em va passar l’altre dia. Arribo a casa a una hora (més tard de l’habitual, però tampoc cap deshora era el vespre) començo a fer tombs al meu carrer i als carrers propers per intentar deixar el vehicle estacionat.

Si bé és cert ,que el meu carrer sempre és un suplici aparcar, normalment amb unes quantes voltes a la “manzana” amb el cotxe i una  mica de sort, sempre acabes aparcant (pd: com podeu comprovar no va ser el cas que us exposo)

Aquest dia, voltes i més voltes, i no aconsegueixo aparcar de cap manera. Però no és que no aparques al meu carrer que això ja ho tinc més assumit…és que no vaig poder aparcar en un radi de 4 o 5 carrers amunt i/o avall. Desesperada, cansada, atabalada i perquè no dir-ho de mala llet! Aparco el cotxe, obro el maleter i recordo que vaig carregada de trastos com un ruc (cosa que m’acostuma a passar més sovint del que voldria admetre).

Davant meu el gran dubte, em carrego les coses al estil portejador de l’Himàlaia o faig 25 viatges de casa al cotxe ?(recordem que estava aparcada, si, però al cul del món). Així que tossuda com sóc (una de les meves virtuts) decideixo que no penso fer 25 viatges al cotxe i que en una vegada ho portaré tot!

Si m’haguéssiu vist, era tot un quadre…feia entre por, pena i riure… però jo a la meva! Després de caminar una bona estona arribo al carrer de casa, i just quan sóc al davant…

Increïble però hi havia un pàrquing: enorme, preciós, magnífic… al costat de la porta!Indignadíssima amb la llei de Murphy, amb en Murphy i amb part de la seva família… la cirereta del pastís fou trobar-me un veí ( que també havia aparcat a un cul de món) que em va comentar amb to burleta:

-Quina gràcia! Ara hi ha pàrquing davant de casa!

Us ho prometo, que si no hagués anat com un ruc l’escanyo allí mateix…i és que no es pot anar mai en contra de les lleis, però encara menys de la llei de Murphy!