COMENTAR O NO COMENTAR ALS BLOCS ?

Avui us vaig a parlar d’aquelles coses que fan il·lusió a tota blocaire. Ara potser he pecat de ser massa generalista, parlarem d’aquelles coses que al meu jo blocaire li fan il·lusió i molta: REBRE COMENTARIS.

Sí, sí! Se’ns dubte veure que un post rep un comentari és un moment increïble. Si us sóc sincera sempre he estat de llegir blocs i diferents webs. Tot i que no sempre han estat els mateixos (no per cap motiu, sinó perquè ens fem grans i simplement els nostres gustos canvien, s’adapten, es modifiquen…) però sempre em va costar molt deixar comentaris.

No sé ben bé perquè: potser per por, potser vergonya, potser no saber massa que dir… podria trobar mil motius per justificar no haver deixat mai la petjada, l’evidència del meu pas per aquells blocs. Però ara tampoc és el cas.

Quan vaig iniciar la meva aventura blocaire, ja fa uns quants anys, parlem de l’octubre del 2007 (els meus principis amb el meu antic bloc ple de teranyines pobret). Rebia comentaris, és clar, érem al boom de l’època blocaire, quan gairebé tothom tenia un bloc. Sovint comentaris dels amics i coneguts, que al fer la visita sempre mostraven aquelles paraules d’ànims que a vegades tots necessitem.

Com tot a la vida hi va haver un moment, que me’n vaig adonar que aquell bloc ja no tenia sentit, que malgrat intentar revifar-lo ja havia arribat al seu final. Després d’uns anys allunyada del bloc, vaig decidir tornar a arrencar. Aquesta vegada volia arrencar amb nous propòsits i energies renovades.

I us he de donar les gràcies perquè cada dia que passa creix la meva il·lusió d’escriure un post, de rumiar-lo, de revisar-lo, de publicar-lo o no (no tots surten a la llum…alguns moren pel camí), de buscar-li o de crear una imatge que s’adeqüi a allò que les paraules narren… i un cop publicat… 

Arriba el moment màgic, aquell moment del primer comentari, de la reflexió, dels ànims.

Moment en què ets conscient que allò que publiques ho llegeix algú més que tu mateix. Moment en què es teixeix un vincle fantàstic entre el lector i el blocaire. Moment en què allò que escrius saps que cobra vida.

Doncs aquí el meu al·legat: Comenteu sense por, sempre que us vingui de gust en blocs i webs perquè amb cadascun dels vostres comentaris , n’estic segura que regalareu uns instants de felicitat als seus autors.

Jo se’ns dubte, ja no tinc por, ni vergonya…m’agrada comentar els blocs que llegeixo i pensar que així els ajudo a fer gran i viva la seva petita finestra al món! Com deia Miquel Martí i Pol: