Una
de les coses bones de l’estiu és que proliferen a tort i a dret
els concerts a l’aire lliure aprofitant el bon temps que fa.
Nosaltres a casa som fans de la música en directe i sempre que ens
és possible ens apuntem a veure concerts per la nostra zona, o
d’altres a distància aprofitant l’excusa per passar un cap de
setmana fora de casa.
Doncs
bé, per sort aquest estiu hem pogut anar a algun que altre concert
dels nostres grups preferits i en ells vaig observar el fenomen que
jo he anomenat la vida en una pantalla.
Segur
que vosaltres us heu topat amb aquest síndrome que aboca a la gent a
mirar tot un concert a través d’una pantalla i a registrar vídeos
sobre cada tema que es toca en l’escenari.
Alerta
no us parlo de enregistrar una cançó , de fer-se alguna foto, o de
gravar el so amb el whatsapp, us parlo de viure tot el que ens rodeja
a través de la resolució d’una petita pantalla de mòbil.
La
meva idea no és en absolut la de viure així un concert en directe.
Quina gràcia té? Potser és que m’estic fent gran, que sóc una
clàssica o que simplement entenc la vida d’una altra manera.
Anar
de concert per mi significa cantar, cridar a ple pulmó, ballar,
saltar, vibrar amb la música, riure, mirar-se amb complicitat,
deixar-se portar, gaudir... en definitiva viure el moment i crear-ne
un meravellós record.
Si
potser jo quan surto del concert no puc publicar-lo a les xarxes
socials moment a moment, no puc passar-ho als amics o remirar-ho cent
vegades. Jo simplement ho he viscut i esperaré el proper concert per
tornar- ho a gaudir. Perquè per mi viure és molt més que mirar la
vida passar en una pantalla.
I
vosaltres sou dels que teniu el síndrome de la vida en pantalla o
sou dels que simplement gaudiu dels moments?
