No sé si us passa mai, però avui he tingut un
atac de nostàlgia… i és que no sé com, m’he trobat remenant per l’ordinador
entre carpetes i més carpetes (per si no us ho havia dit mai, sóc la reina d’organitzar-ho
tot en carpetes i subcarpetes…diguem-n’hi mania personal,obsessió…).
Carpetes, carpetes, carpetes amb imatges i fotografies
actuals, de fa uns anys, i de fa encara més anys… en un moment m’he vist posant
música tranquil·la al estil Norah Jones i a poc a poc s’ha creat al meu voltant
un clima de melangia i de nostàlgia.
He passat pel record de grans moments, i també pel record de persones que formen o han
format part de la meva vida amb les que he compartit moments fantàstics i que
ara per A o per B no veig tant com m’agradaria.
He viatjat per mig món amb el portàtil a la
falda i la manta a sobre les cames,
recordant paisatges, indrets, gent, olors, menjars…
Si, si, sóc conscient que he tingut un atac de
nostàlgia agut… sens dubte, potser a molts us semblarà un atac de nyonyeria i d’ensucrament
desmesurat.
I no us negaré que potser teniu tota la raó
del món, però no seria just obviar que forma part indiscutible de la meva vida
i de la meva manera de ser… de tant en tant, a vegades més sovint que d’altres,
deixar-me portar per un atac d’aquestes característiques.
I és que com va dir Susanna Tamaro:
I jo vull seguir caminant! A més, com a
consol, vull pensar que no sóc l’únic “bitxo raro” a qui li passa. Vosaltres
teniu atacs de nostàlgia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per passar pel bloc i per deixar un comentari! FINS AVIAT