AMB LA BOCA BEN PLENA

Si, si, avui us porto un post per parlar-vos d’aquesta acció quotidiana de molt éssers humans coneguda com omplir-se la boca!

Com ja us podeu imaginar, no em refereixo al fet d’omplir-se la boca de menjar...sinó a l’expressió metafòrica d’omplir-se la boca. Em refereixo a la gent que presumeixen, que es vanaglorien, que es vanen, que ho fan ben gros referint-se a qualsevol tema... en el que evidentment volen fer-se veure.

I és que, si som realistes, qui més qui menys alguna vegada s’ha omplert la boca parlant d’allò que estima, del que n’està orgullós i /o satisfet. Fins aquí no hi ha problema, és una cosa bonica i fantàstica sentir-se feliç i voler-ho explicar als 4 vents.

Però avui parlo d’aquelles persones que s’omplen la boca, sense pudor, amb paraules buides de valor. I us preguntareu que em fa dir que les seves paraules són buides de valor? Senzillament perquè crec que les paraules han d’anar acompanyades de fets, d’una manera d’entendre la vida, d’una manera de comportar-se, d’uns ideals, d’uns principis vitals.

El que no es pot fer és omplir-se la boca amb típics i tòpics, que si, queden molt bé de cara a la galeria, però quin sentit tenen si després a la nostra vida real no tenim cura de tot allò del que tant presumim? Si potser d’allò amb el que ens omplim tant la boca és allò de la nostra vida que pitjor sabem gestionar?

Mireu, que us he de dir, jo potser no m’omplo mai la boca de massa coses...però almenys intento que quan ho faig, que ja us dic que es més aviat mai...no va amb el meu estil. Ho faig, sabent del cert que allò que dic és ben veritat, que ho puc dir amb la boca ben oberta i sense por.

Ara bé, em costa molt d’entendre qui predica una cosa i després en la seva vida en fa una altra de ben diferent! I vosaltres què en penseu?

Avui simplement necessitava fer-ne una petita reflexió, aquest cop en veu alta!